dijous, 8 de setembre del 2011

SAN VITO LO CAPO





Després de deixar els terrenys erms i secs on s'assenten les ruïnes de Segesta, la carretera ens porta cap a la platja, buscant la frescor de les aigües netes i clares del Mediterrà.

Aquest recorregut pel sector extrem del nord-oest de l'illa permet conèixer els dos paisatges més característics de Sicília: el costaner i les extensions de prat més erm, dominat pels colors grocs dels matolls i a on el verd dels arbres intenta guanyar tímidament espai.

Des del poblet costaner de Castellammare del Golfo una carretera voreja la reserva natural dello Zingaro i arriba fins a l'extrem de la península on trobem el poble de San Vito lo Capo.

Aquesta és una de les estacions turístiques més atraients per als sicilians i no és per altra cosa per la qualitat de les seves aigües, d'un blau cel intens contrastat amb el blanc de la sorra. Realment convida a banyar-s'hi.

Un dels principals atractius de San Vito és al seva gastronomia.

El plat característic d'aquí és el cus-cus de peix i sols per tastar-lo ja val la pena arribar-hi.
El cus-cus de peix és una herència culinària de quan l'ocupació àrab de l'illa i cada any s'organitza una festa popular dedicada a aquest típic plat.

El dinar l'encetem amb uns antipasti abundosos, ho reguem tot amb un dels magnífics vins blancs sicilians i ho rematem amb un dels postres més típics de l'illa: els exquisits cannolis.

Una de les conclusions que treurem del viatge a Sicília és, precisament, que aquest és un dels millors destins que pugui haver-hi per als qui vulguin practicar el turisme gastronòmic. Com aquí no es menja enlloc.

dimecres, 10 d’agost del 2011

SEGESTA





Segesta era una ciutat nadiua posteriorment ampliada pels grecs i també pels romans, enfrontada històricament amb la ciutat de Selinunte, fou atacada pels vàndals i posteriorment arrasada pels sarracens en el segle IX.

Avui en dia romanen en peus dos dels seus monuments principals: el temple i el teatre. De la resta de la ciutat en queden els vestigis dalt del turó que domina tota la plana.

Es diu que les ruïnes de Segeste han esdevingut les més romàntiques de Sicília i això és degut a la simbiosi perfecta de les restes arqueològiques amb el paisatge que les envolta. I la raó és perquè l'entorn s'ha conservat totalment verge en no edificar-se cap ciutat sobre seu.

Anar a Segesta vol dir passar calor en la majoria dels mesos de l'any, per arribar a les restes de la ciutat i el teatre cal ascendir una pujada de dos quilòmetres que hom pot estalviar-se agafant l'autocar que porta des de l'aparcament fins a dalt del turó. Si no hi anem a peu, però, perdem una mica de la perspectiva del lloc i el gaudi d'anar veient com apareix el temple a mesura que enfilem el camí.

L'ascenció val la pena, doncs dalt de tot el regal és l'impressionant teatre grec, el millor conservat de la illa. En aquest lloc pren carta de naturalesa el criteri dels grecs d'utilitzar el paisatge com a teló de fons dels seus teatres.

A banda d'això, serà possiblement l'únic dels teatres de Sicília que trobareu sense grades o escenaris moderns afegits en motiu d'algun festival de música que hi programen i que solen distorsionar la visió d'aquests monuments. El de Segesta sempre el trobareu immaculat, talment com si encara haguessin d'aparèixer els actors a representar les seves tragèdies gregues.

El temple de Segesta és del segle V a.C. i és un dels més ben conservats de la illa atès que no va ser expoliat. És un temple inacabat d'estil dòric, les columnes apareixen sense estriar i no va arribar a tenir mai sostre.

Davant seu hom empetiteix davant la capacitat d'aquells arquitectes per arribar a construir edificis de tanta monumentalitat.

Segesta és per als amants de l'arquitectura, l'arqueologia i la història, el millor lloc per a començar a descobrir els monuments de l'antiga Sicília.

dilluns, 8 d’agost del 2011

TRAPÀNI





Trapàni és una ciutat que es mira al mar, construïda sobre una península que es va protegir amb bastions i muralles de les quals encara en queden restes, com de les torres que defensaven l'entrada del port.

La millor manera per visitar la ciutat és fent un recorregut per la zona de vianants de la Via Garibaldi. Aquesta artèria principal ens permet descobrir a banda i banda grans palaus barrocs i esglésies com la catedral de San Lorenzo, com també l'edifici de l'Ajuntament amb els seus dos rellotges.

La Via Garibaldi també és un lloc ideal per a prendre un café (els ristrettos italians són exquisits) o un refresc a qualsevol hora i en una de les terrasses que es troben en tot el seu recorregut.

Prop d'aquesta zona també podem trobar l'antiga presó, un voluminós i sòlid edifici adornat amb quatre gegants de pedra que sostenen el voladís d'una finestra del primer pis. Són fets a imatge i semblança dels "telamons" que veurem més endavant en el temple de Zeus d'Agrigento.

Com a ciutat marinera i de pescadors que és un dels seus atractius és el mercat de peix que cada matí es pot trobar a la Piazza del Mercato del Pesce.


divendres, 5 d’agost del 2011

LA VOLTA A SICÍLIA




Diferents imatges de la icona més característica de Sicília: l'esvàstica de tres braços d'origen grec anomenada "Trinacria" i que forma part de l'escut i la bandera de la illa. Aquest és el nom
antic de la illa.La darrera fotografia és una esvàstica de quatrebraços d'origen antic, que simbolitza el sol, i que va ser adoptada pels nazis. La vaig fotografiar al museu arqueològic d'Agrigento.


El darrer viatge que vam fer amb l'Anna -i per tant del que guardo encara els records més frescos- va ser aquest darrer mes de maig.

Durant vuit dies vam fer la volta a l'illa italiana de Sicília, la major illa del nostre Mediterrani i un destí turístic de primer ordre que, per aquesta època encara no està atepeïda de visitants.

L'arribada la vam fer a l'aeroport de Tràpani i amb un vehicle llogat vam recórrer tota la illa d'oest a est i de nord a sud.

Ens vam trobar amb un territori plenament mediterrà, ja sigui de clima, de gastronomia, de manera de viure ... per tant no és un destí exòtic , sinó un espai reconeixible i proper, com de casa.

Potser la primera característica que el diferenciava d'altres racons és l'amalgama de cultures antigues que hi han deixat petjada: grecs, romans, àrabs, francesos i també catalans mateixos (potser pel pas dels nostres reis en aquella illa ens hi podem sentir una mica com a casa).

En aquest bloc us faré un relat cronològic del viatge a Sicília, entenent que així faig una proposta de recorregut de vuit dies que pot ser útil per a qui vulgui tenir una orientació de què i com veure la illa en els mateixos dies que vam utilitzar nosaltres.




dijous, 4 d’agost del 2011

PRODUCTES DE LA TERRA





Diuen que no es pot abandonar un lloc sense tastar els productes que aquest t'ofereix, només així pots saber com és la gent del país. Jo no sóc dels que aprecio amb excés el que podríem anomenar "turisme gastronòmic", però si que tinc clar que un país o un territori que sap cuinar i agradar cuinant és un lloc de riquesa en tots els aspectes (i no em refereixo a riquesa en sentit econòmic, sinó a riquesa en sentit humà).

El Perigord és un d'aquests llocs. Les matèries primeres són aquí de primera qualitat i la cuina és prou elaborada com per a gaudir d'ella.

El producte rei és sense cap mena de dubte l'ànec i l'oca. No ha d'estranyar que aquesta comarca sigui la capital francesa dels productes derivats d'aquests bestiar de ploma que tenim tan abandonat al nostre país. Els foies del Perigord són els més reconeguts de França. Els magrets o els confits d'ànec, l'amanida d'ànec... són excel·lents.

La tòfona, no cap dir-ho, també és un producte de primera qualitat que es troba abundantment en aquesta terra.

Els camps de nogueres també s'extenen per tot aquest paisatge i del seu fruit n'elaboren licors, entre ells algun amb denominació de "ratafia".

Tota la regió també és productora de bons vins i de fet la denominació de "Perigord porpre" a la comarca de la qual és capital Bergerac, pren el nom del color del raïm.

En definitiva, el Perigord és un territori on els sibarites hi poden gaudir d'allò més.

LA VIDA SOTA TERRA AL PERIGORD






La comarca del Perigord, amb les seves cingleres de roca calcària, boscos frondosos i rius abundants, va esdevenir un entorn privilegiat per a que els primers homes prehistòrics s'hi establissin. Des dels inicis dels temps aquest entorn va ser ocupat per l'home i hi va deixar empremta amb l'ocupació de coves i balmes.

Si seguim la vall del Vézère hi trobarem els amants de la prehistòria hi trobaran la major aglomeració de vestigis d'aquell temps. El recorregut ens portarà fins a Les-Eyzies-de-Tayac , on precisament hi ha el Museu Nacional de la Prehistòria.

Hi ha moltes coves amb records del pas de l'home, però la principal és Lascaux al poble de Montignac. Es diu que és la "capella sixtina de l'art prehistòric" i avui en dia es pot visitar una rèplica totalment fidel a l'original, atès que l'excés de turistes malmetia irreversiblement les precioses pintures que els nostres ancestres van deixar en aquella cova.

La rèplica no decep, la quantitat i qualitat de pintures és tan espectacular i que un no deixa d'enamorar-se dels artistes que van fer aquella obra.

A mesura que avancem en el temps els habitants de la zona no van deixar pas el refugi i la seguretat que els oferien les balmes dels serrats i cingleres. El que van fer va ser adaptar l'espai a les noves construccions i és així com poder admirar la casa forta o castell troglodític de Reignac.

Seguint la mateixa vall s'arriba a una nova mostra de l'aprofitament de les cingleres: el poble de La Roque Saint-Christophe.

En queden pocs vestigis, tot i que una maqueta ens permet fer-nos una idea perfecte de com devia ser en aquell temps. Es tracta de tot un poble que va ser construït verticalment en la mateixa cinglera, aprofitant terrasses naturals i balmes excavades en la roca. Durant l'Edat Mitjana es va fortificar tot el lloc per a convertir-lo en inexpugnable.

Més enllà de la vida de l'home sota terra tota la regió també és plena de grutes i coves naturals i visitables, les quals no van oferir refugi en temps pretèrits, però que ara ofereixen al visitant l'encant de les concrecions naturals d'estalagtites, estalagmites, rius d'aigua subterrània, ... formes capritxoses fetes per la paciència de la natura que envolten de màgia qui les observa.

MARQUEYSSAC







El Perigord està ple de jardins públics i privats: Cadiot, Eyrignac, castillo de Losse, les jardins de l'Imaginaire, Hautefort, Jardins d'Eau... quasi tots ells formen part del complex dels castells romàntics que s'hi van edificar. Alguns són jardins a l'anglesa , d'altres del tipus francès. Fins i tot n'hi ha algun d'inspiració japonesa i un de plantes tropicals a la Roque Gageac.

Uns de molt recomanables són els jardins del castell de Marqueyssac.

Els anomenen jardins "suspesos" atès que es troben dalt de tot d'una carena i s'obren a una espectacular cinglera que s'aboca directament sobre el riu Dordonya.

La vista d'ocell des d'aquí és espectacular, doncs la panoràmica s'obre a tota la vall i sobre el poble de la Roque Gageac. És un bon lloc per a fer un recorregut romàntic sota els arbres, ja sigui de dia com de nit, doncs els mesos d'estiu il·luminen els jardins amb espelmes.

La part més treballada dels jardins és la zona dels boixos curosament tallats amb formes arrodonides i quadrades, les mans d'experts i pacients jardiners han donat aquestes formes singulars i quasi màgiques.

Més informació en el següent enllaç: Jardins de Marqueyssac

dimecres, 27 d’abril del 2011

ELS POBLES MÉS BONICS DE FRANÇA





En anar per terres franceses interesseu-vos per la marca "Les plus beaux villages de France". Aquesta organització identifica des de l'any 1982 les poblacions que, mantenint unes condicions establertes de qualitat i quantitat de monuments i d'urbanisme, es distingeixen pel seu atractiu.

Els francessos són molt donats a posar etiquetes i en algunes ocasions potser exageren, però és ben cert que aquesta marca turística, la dels pobles més bonics del país, fa justícia al que hi trobarem i, per tant, és una garantia per al visitant.

El Perigord disposa de fins a vint-i-sis municipis valorats amb aquesta qualificació i és potser la comarca francesa amb més acumulació de municipis distingits.

El nostre viatge ens ha permès descobrir-ne alguns: Limeuil, Puy L'Évéque, Saint Léon Sur Vézere, Beynac ...

Aquests pobles permeten al viatger fer un passeig tranquil i pausat pels seus carrers,descobrir els monuments i l'arquitectura que els caracteritzen i, sobretot, prendre nota dels petits detalls que pot anar trobant en cada cantonada, en una façana o en un parc o un entorn.

dijous, 10 de març del 2011

EL PAISATGE DE MATINADA





Una de les coses que m'agrada fer quan viatjo és llevar-me molt de matinada i anar a fer una volta per la ciutat o pels entorns del lloc on fem nit. Això permet conèixer una altra cara de la destinació.

És el moment en que tot es desperta, ja passada la nit, i es descobreixen matisos diferents. Els primers raigs de sol donen una llum diferent a les pedres o els paisatges, les obres van deixant pas a la claror del dia, i els pobles i ciutats comencen a bellugar accelerant el ritme d'una manera pausada.

En el nostre viatge al Perigord vaig posar en pràctica de nou aquest costum i a les sis de la matinada ja estava llevat. L'estada que vam fer en una casa d'hostes ubicada al centre mateix del "triangle d'or" del Perigord Negre (Le Lys de Castelnaud, un establiment del tot recomanable) em va permetre recòrrer en pocs quilòmetres els monuments principals de la zona amb les primeres clarors del dia.

Vaig poder fotografiar les darreres boires matinals que s'esmunyien sobre la llera del riu en el poble de Beynac, vaig poder fotografiar les pedres de Castelnaud banyades per la llum rosada de la matinada i , sobretot, vaig poder passejar pels camps de nogueres, amb les seves fulles de verd elèctric, mentre m'acompanyaven com a únic soroll del moment la fressa dels omnipresents corbs.

El moment, realment, era màgic!

dimarts, 1 de març del 2011

CASTELNAUD





El Perigord és un dels principals escenaris històrics de la Guerra dels Cents Anys que va enfrontar els regnes de França i Anglaterra per la possessió de les terres d'Aquitània. Per la seva condició de terra de frontera entre regnes el paisatge està motejat de grans castells que van tenir un paper protagonista en aquella època convulsa.

Una de les coses que et permet aquesta comarca és sentir-te traslladat a l'edat mitjana tot passejant pels seus bonics pobles de pedra, pels boscos i pujols, i tot visitant imponents castells com és el de Castelnaud.

Aquesta fortalesa, aixecada en un rocar amb unes vistes privilegiades a la vall del Dordonya, és una de les més visitades del país. Aquesta visita s'ho val, pels paisatges que es veuen des d'ella (es mira fit a fit amb el castell de Beynac que fou fortalesa enemiga durant l'edat mitjana), perquè el castell és un magnífic i perfecte exemplar de fortalesa medieval i perquè a més conté un museu sobre la guerra en l'edat mitjana que permet descobrir i conèixer tècniques de guerra, armes i eines com les catapultes...

A tot això poder afegir-hi que Castelnaud també va tenir un paper protagonista durant la croada contra els càtars d'Occitània, quan l'any 1214 Simó de Montfort, el cap de la croada, va prendre el castell i va destruir-lo.

dimarts, 15 de febrer del 2011

LA ROQUE GAGEAC I NAVEGACIÓ PEL DORDONYA





Una visita també imprescindible del Perigord Negre és el poble de La Roque Gageac.

Inscrit dins el grup de "viles més bòniques de França", es tracta d'un poblet que va crèixer en l'estret tram de terra que hi ha entre un gran penyal i el riu Dordonya. La seva bellesa el va fer mereixedor del títol de tercer poble més bonic de França.

Totes les cases de pedra estan arrenglerades amb la façana cara el riu i, rere seu, un gran cingle de pedra calcària amb signes d'haver estat aprofitat per a habitatges troglodítics. Això li dóna una imatge característica, però a més li provoca un micro-clima singularment càlid que permet l'existència d'un jardí de plantes tropicals i mediterrànies.

En un extrem de la vila hi trobem el castell dels bisbes de Sarlat, que domina la visual del poble i li confereix un aspecte més noble encara.

Com la Roque viu de cara al riu és aquí on podem pujar a una de les barques turístiques que ens permetran conèixer el riu Dordonya des de dins seu mateix.

En el port podem agafar una de les gavarres -hi ha dues empreses dedicades a això- que ens portaran a fer una navegació per un tram del riu.

Les gavarres eren les típiques embarcacions de cabotatge del Dordonya i ara s'han convertit en la millor eina per a fer un recorregut fluvial que ens portarà, en un recorregut de dues hores, a veure des de dins de l'aigua els paisatges espectaculars que voregen el riu i els seus monuments.

Durant el recorregut veurem els castells de Fayrac, Beynac i Castelnaud. També podrem recrear-nos amb els cingles de Marqueysac, el bosc de ribera i de tant en tant se'ns apareixerà algun ocell (falcons, bernats pescaires, martinets...).

No és recomanable deixar passar l'oportunitat de navegar amb gavarre i conèixer l'espectacularitat d'aquest paisatge i la història del riu que hom aprèn gràcies a les explicacions que s'ofereixen durant el recorregut.

dijous, 10 de febrer del 2011

DOMME, L'ACRÒPOLIS DEL PERIGORD









Domme és una bastida fortificada que es va construir dalt de tot d'un penyal i que, per la seva privilegiada posició, representa una bona opció per a poder observar les millors vistes sobre la vall de la Dordonya.

Es coneix com a "acròpolis del Perigord" i va ser edificada pel rei francès , en un lloc estratègic, per a oposar-se als anglesos que havien ocupat part de la vall.

Dalt del seu vertiginós penyal, al ciutat ofereix una panoràmica excepcional del riu Dordonya des de l'excepcional mirador de la Barre.

Està envoltada de muralles i portes fortificades. Una d'aquestes portes, l'espectacular Porta de les Torres, va ser utilitzada com a presó i en ellà hi tancaren setanta cavallers templers l'any de la dissolució de l'orde, el 1307. Durant el seu captiveri els templers van gravar en les parets de la presó diferents símbols que encara avui es poden veure.

En una de les places hi trobem el mercat cobert. Sota d'ell s'accedeix a la cova de Domme, una cova natural que també va ser utilitzada com a habitatges i refugi dels habitants de la vila.

dimecres, 9 de febrer del 2011

SARLAT





Sarlat-la-Canèda - o simplement Sarlat- és la capital del Perigord Negre. Una visita imprescindible.

La ciutat es manté pràcticament igual com era en l'edat mitjana. Va ser objecte d'un ambiciós pla de restauració que l'ha transformat en una de les viles més boniques de França. Tot això a partir del moment que la llei Malraux va decretar , per primera vegada a Sarlat, la protecció dels centres històrics més importants del país.

És aquest urbanisme pretèrit el que ha fet que fos l'escenari triat per a filmar moltes pel·lícules d'època (Jeanne d'Arc, La fille de l'Artagnan...).

És una petita ciutat per a passejar i anar admirant una rera altra cada façana de pedra, cada palau, cada raconet i cada església. Els seus monuments més importants seran la catedral de Saint Sacerdos, l'església de Santa Maria (convertida en un impresionant mercat cobert) o la lanterne des morts; però el veritable monument és tot el conjunt arquitectònic de la ciutat.

Estem també a la capital del foie-gras i de les oques i per això també és molt important apropar-se al mercat que s'organitza cada dissabte a la plaça del centre. Es tracta del principal i més concorregut mercat de la comarca, on adquirir productes típics del camp, inclòs l'omnipresent foie i les valuoses tòfones quan és l'època.

Cal dedicar mig dia a conèixer la ciutat i quedar impresionats per la seva bellesa, sentint-nos transportats a temps pretèrits.

L'enllaç amb l'oficina de turisme de Sarlat és: Ofice de Tourisme de Sarlat